Els vells suburbis del bon salvatge

–¡De este juicio no te vas a poder escapar, colega! (KAP, La Vanguardia)

Lento pero viene

Lento viene el futuro
lento
pero viene

ahora está más allá
de las nubes ramplonas
y de unas cimas ágiles
que aún no se distinguen
y mas allá del trueno
y de la araña

demorándose viene
como una flor porfiada
que vigilara al sol

a lo mejor es eso
la vida cotidiana
prepara bienvenidas
cierra caldos de usura
abre memorias vírgenes

pero él
no tiene prisa
lento
viene
por fin como su respuesta
su pan para la hambruna
sus magullados ángeles
sus fieles golondrinas

lento
pero no lánguido

ni ufano
ni aguafiestas
sencillamente
viene
con su afilada hoja
y su balanza
preguntando ante todo
por los sueños
y luego por las patrias
los recuerdos yacentes
y los recién nacidos

lento
viene el futuro
con sus lunes y sus marzos
con sus puños y ojeras y propuestas
lento y no obstante raudo
como estrella pobre
sin nombre todavía
convaleciente y lento
remordido
soberbio
modestísimo
ese experto futuro que nos inventamos
nosotros
y el azar
cada vez más nosotros
y menos el azar.

 

MARIO BENEDETTI

 

 

Dedicat als que no ens van ensenyar a somiar en un món millor.

 

 Heus ací una despotricada sobre els mitjans de comunicació per la carrera :P

“La bolsa apuesta ahora a que la banca prepara un nueva ola de opas y fusiones”

La Vanguardia, 7 d’octubre de 2006-10-07

Al món feliç aterridor d’Aldous Huxley, els nadons de pocs mesos eren sotmesos a entusiastes sessions d’alliçonament social. Quina relació han de mantenir els individus entre sí? Com s’han de comunicar? Cent-vint vegades, tres cops a la setmana, durant trenta mesos: “els nens Alfes van vestits de color gris. Treballen molt més de ferm que nosaltres, perquè són molt intel·ligents. Jo m’alegro moltíssim d’ésser Beta, perquè no he de treballar tant.”

 En un sistema de suggestions força més allunyat (o no) del malson huxleià es troba la nostra civilització occidental en els primers embats del segle XXI. En el marc de la societat de la comunicació de masses que ofega amb tonelades d’informació a les persones que volen mantenir-se al dia del que ocórre al món, els mitjans de comunicació social contribueixen a bastir un consens entre els seus usuaris respecte al model de societat que es pretén construir.

 Busquem elements d’aquest consens al titular de la secció econòmica de La Vanguardia del 7 d’octubre d’aquest any: “La bolsa apuesta ahora a que la banca prepara una nueva ola de opas y fusiones”. Després del culebrot en dotze fascícles mensuals (i que promet continuació) de les tempestes al sector de l’energia, sembla que ara arriba l’hora de la compra-venda de bancs com qui parla d’intercanvi de cromos.

 El titular de La Vanguardia, encapçalat per l’avantítol “Agitación en la bolsa española”, és la notícia que es presenta més important que, en pàgines posteriors, la reforma fiscal, l’acomiadament de 300 treballadors per part de TyssenKrupp, o el temor de CCOO de que les fusions elèctriques derivin en reconversions i retallades de plantilla. Tenim motius per creure que els grans titulars de les seccions econòmiques del diari tenen algun tipus de connexió amb la realitat social? Aparentment, no. Les nostres vides no es veuran excessivament modificades si E-ON acaba fent-se amb ENDESA i Albertis prospera en l’adquisició d’Autostrade. La verborrea matutina de com es desperten els parquets internacionals no és suficient per treure la son al comú dels mortals. Que la cotització en bolsa del BBVA caigui un 0,27% no resulta la fi del món.

 Excepte per la minoria il·lustrada i/o apoderada que cotitza en el mercat de valors, els grans moviments macroeconòmics importen un rave a la societat. No obstant, gràcies a l’omnipresència de les convulsions del mercat de l’energia del darrer any, és possible que davant d’un qüestionari el ciutadà mig dubti menys a respondre si se’l pregunta sobre què és una OPA a que defineixi el concepte de plusvàlua marxista.

 En el marc de la crisi actual de la premsa escrita, resulta incomprensible des d’un punt de vista de vendes que els diaris continuïn dedicant més del quinze per cent del seus continguts a un tipus d’informació que no només no afecta a una gran majoria, sinó que segurament importa a ben pocs.[1] Quina és la raó d’aquesta presència sobremesurada als diaris occidentals de les dades de la gran economia des de finals del vuit-cents fins als nostres? Segurament, la mateixa que feia que els diaris de de l’òrbita comunista durant la Guerra Freda dediquessin importants parts dels seus continguts a descriure els augments productius dels diferents sòviets. A saber, legitimar un status quo que es considera pel gruix de la societat, almenys sobre el paper, com el millor dels possibles.

 Els mitjans de comunicació són en aquest escenari els transmissors i implantadors d’una legitimació de l’actual ordre econòmic mundial i, el que és el mateix, del poder de les grans corporacions internacionals per sobre dels individus. En aquesta línia, donant joc a l’exalçament moral de la lògica capitalista del creixement continu, es tendeix a difondre des dels mitjans una visió del poder econòmic com quelcom radicalment aliè als ciutadans, que s’escapa de la mateixa política. Els valors econòmics es troben en un nivell superior als polítics, mundans. L’ètica del capitalisme exigeix un desmesurat interès en la fusió entre Albertis i Autostrade. La seguretat de les masses occidentals trontolla quan des de les institucions es fa una apassionada crida hoolligan a l’espiritualitat europea quan arriba la índia Mittal per fer-se amb Arcelor, alhora que, en un exercici de coherència quixotil, Europa es reparteix el mercat energètic llatinoamericà.

 Però a grans trets, pel correcte engranatge del sistema interessa que es tingui fe en el capital; un capital que alimenta i manté als pobles del món sencer. En uns fluxes inèdits, es mobilitzen arreu del món en tot moment i a la recerca de la màxima eficiència paquets d’accions, bambes barates, accessoris mai vistos de telefonia mòbil, armament variat, tauletes cuneïformes de l’antiga Messopotàmia i, naturalment, mà d’obra.  “La desvalorització dels homes augmenta en funció de la valorització directa dels objectes” que escriuria Marx.

 En aquest sentit, l’absolut elitisme que presenten històricament les pàgines d’economia dels diaris (així com el titular de la secció econòmica de La Vanguardia del 7 d’octubre) només pot ser llegit com la corretja de transmissió entre el poder i les masses d’una concepció de la societat justa, necessària, quasi mística, que es basa en la subordinació de les masses respecte a un poder econòmic fora de sèrie. Naturalment, el comte de Godó, Jesús de Polanco o Silvio Berlusconi no són ONG’s que s’estil·lin al llenguatge asèptic. Si els mitjans de comunicació social es troben en mans de tals propietaris no pot resultar a ningú estrany que les pàgines que surten de les rotatives resultin ser un bon mirall del discurs d’hegemonia de les èlits de la societat.

 La borsa aposta ara a què la banca prepara una nova onada d’opes i fusions. Dues-centes vegades, quatre cops a la setmana, durant vint mesos.